Jo també soc terrorista

El primer seient del vol de Royal Jordania 0346 que uneix Amman i Tel Aviv està reservat. El seu inquilí, vestit de misteriós i impecable negre, saluda amb familiaritat la tripulació i els militars que escorten el vol. Es cuida de ser entre els últims a pujar a l'avió. Preparat per parar compte en cadascun dels passatgers de tan peculiar vol. S'asseu reposadament, entrecreua les cames i observa que tot sigui a lloc. No té equipatge i poca falta que li fa. Segurament tornarà a la capital jordana en el proper vol.

Aterrar a l'aeroport Ben Gurion de Tel Aviv és una cosa sensible. Especialment si un, com és el cas, ha viatjat àmpliament pel món àrab. La neurosi col·lectiva, tan àrab com sionista, del conflicte més mediatitzat del planeta genera kafkianes escenes. Escenes com les que l'autor d'aquest bloc va viure tan bon punt va posar un peu en terra israelià.

Un s'havia promès que no viatjaria a un lloc com Palestina a fer simple turisme i, per això, el primer viatge a terra santa del que escriu era com a càmera d'un documental. Un documental que no era el meu. Una feina per encàrrec sobre la opinió que dones egípcies, palestines i israelianes tenien sobre el famós discurs de Barack Obama a El Caire, la passada primavera. Però la esquizofrènica situació política de la zona va fer que el director del documental, egipci, no pogués viatjar i un servidor es trobés tot sol davant del llop, viatjant amb càmera, trípode i 65 metres de lona negra per a fer una localització.

Per això quan a un servidor es va plantar davant la garita dels passaports, el guarda li comença a regirar de dalt a baix la llibreteta marró. D'on és aquesta estampa, pregunta. Síria. Quin és el propòsit de la seva visita, em diu. Feina. Quina feina?

“Si tens cap problema, si algú et pregunta res: ensenya la invitació de l'associació” em van dir abans de marxar. I això vaig fer. Confiat en que, tal i com m'havien jurat i perjurat, l'associació fos realment forta i m'estalviés cap problema. Res més lluny de la realitat. Tan sols veure el logotip, els ulls del guarda es van convertir en dues taronges de València que per poc rebenten el vidre de la garita. L'home ràpidament em va comminar a acompanyar-lo i esperar-me en una sala.

18 cadires, dos dispensadors de begudes i un televisor rebentat que informa, a través de Fox News, que 13 militars nord-americans han mort a Fort Hood a mans d'un psiquiatra militar a qui se li ha girat la xaveta. Una mare que sembla malalta i la seva filla, poloneses pel que vaig acabar sabent, son les meves primeres companyes de trifulga. Les despatxen en poc menys de 20 minuts entre la bronca de la nena a se mare per no estar-se quieta a la ortopèdica cadira de rodes que li serveix de transport.

En 10 minuts em criden en audiència. Una parella de joves israelianes. Tenen la meva edat. Ungles sobrepintades de vermell. Una petita oficina. Un ordinador i unes cadires. Em conviden a seure i em comencen a interrogar. Una d'elles pregunta. D'on vens. On vas. Què fas. A qui coneixes. Qui t'espera. Per qui treballes. L'altra tecleja en un ordinador. Despatxo l'interrogatori amb tranquil·litat. Al cap i a la fi no amago res. Els desperta especial interès que visqui a Egipte. A la que se m'escapa alguna expressió en àrab les dones ràpidament apunten la genial descoberta. I malgrat que volen saber si soc musulmà no saben fer-me la pregunta directament: “Has entrat mai a una mesquita?”, “Saps coses del Corà?”, “Beus alcohol?”. Preguntes que em provoquen el riure estúpid. Em fan escriure en un full els meus telèfons i correus electrònics i em diuen que m'esperi altre cop a la sala.

I per allà van desfilant els sospitosos habituals. Un turc culpable de dir-se Hassan. Un italià culpable d'haver viatjat al Líban per feina. Una peruana culpable de ves a saber què. Però ningú s'hi està més de 20 minuts. Una hora com a molt. Excepte un servidor, que passa les hores veient a la televisió la enèsima reemissió de Matrix, una altra dels Blues Brothers o com el Vil·lareial li fot una pallissa al Lazio a ves a saber quina competició. De les oficines de seguretat només en surten treballadors extremadament jove. Pocs passen la trentena. Alguns fins i tot porten els apunts universitaris sota el braç. La majoria noies. Joves estupendes més pròpies d'un bar universitari que de les dependències d'una central d'Intel·ligència. Estratègia antiterrorista?

En un moment em crida una d'aquestes joves. Atractivament armada amb el pinganillo d'un walkietalkie. Altiva i vestida d'un violeta que després descobriré que denota el seu rang dins el departament. Em fa recollir el meu equipatge, que ha estat una hora donant voltes per la cinta transportadora sense que ningú li fes cas, abans de dur-me a una altra sala, apartada a un racó. Una sala blanca amb 4 cartells publicitaris. Em fan seure en un racó. Per veure l'espectacle. El mar mort a un costat i un mural de fotos florals de Jerusalem, a l'altre. Al mig 4 taules pròpies d'una autòpsia. I per això estan. 5 joveníssims experts antiterroristes esbudellen les meves bosses. Espedacen les meves pertinences sobre les taules. Obren butxaques que ni jo coneixia. Troben coses que ja creia perdudes. Previsible la cara de sorpresa en descobrir els 65 metres de lona negra dins la meva maleta. Ho passen tot una vegada i una altra per màquines incomprensibles. Refreguen cotons antiterroristes per tota i cadascuna de les meves coses. I llavors em toca a mi. Em reclamen la meva llibreta. Em requisen el telèfon mòbil. (“A la H hi ha Hasan Nasralah” em dic). Em retoquen els braços, les cames. Em palpen els mitjons, la vora dels pantalons, la tira dels calçotets. Excepte fer-me una lavativa antiterrorista, m'ho retoquen tot.

Mentre passen per 5 vegada el trípode de la meva càmera per la màquina d'ultrarrojos m'assenyalen una capsa on han senyalat els objectes perillosos. “Estem estudiant si enviar-te de tornada” em diuen. “Si es donés el cas no podries viatjar amb això a bord”, asseguren. Perquè? Asseguren que els portaria massa temps determinar si son una verdadera amenaça. A saber: un micròfon de l'època de Karadzus, una memòria USB, uns auriculars, la càmera... Empaqueten a part, en una capsa aïllant, el que han determinat com l'objecte més perillós de tots. Quelcom que els té realment acollonits. L'amenaça terrorista número u: el carregador de la càmera.

Pel que després sabré, al portal de l'aeroport encara m'hi esperava la que havia de ser la meva taxista. A ella se li apropa algú de seguretat qui la commina a abandonar el recinte, donat que, pel que sembla, el que havia de ser el seu client podria ser un perillós terrorista (dixit). Li asseguren que si no abandona en breu les instal·lacions l'acusaran de complicitat amb un servidor que, en poc moments i sense saber-ho, s'ha convertit en la pitjor amenaça de l'estat d'Israel.

Em retornen a la primera sala d'on una hora després em tornaran a reclamar per a una segona entrevista. Les mateixes noies d'abans. Les mateixes ungles. La mateixa sala. Però ara la que apuntava, pregunta i la que preguntava, apunta. Juguen estúpidament al poli bueno-poli malo i la ex apuntadora em comença a inquirir que les hi estic mentint i que amago alguna cosa. Té un full on ha subratllat una expressió: “No USA”. Assegura que té un sisè sentit que li assegura que soc un perillós terrorista i que més em val cooperar i no mentir. Jo, li asseguro que del seu sisè sentit no en sé res però que no he mentit pas. Potser és que no han fet les preguntes adients, li dic. Han regirat tota la meva llibreta. Han entrat al meu correu. Em reclamen de mala gana que les hi doni totes les adreces de correu electrònic que tinc. Deu ser que la primera tenia massa spam. Em pregunta perquè em vaig canviar el passaport fa 6 mesos. Perquè l'altre caducava, li dic. Perquè a Barcelona. Perquè és més senzill que a Alexandria. Insisteix en la teoria islàmica. Li asseguro que a mi Déu me la rebufa i que entro a mesquites, siangogues i a centres socials okupats, si això li neguiteja. Enmig de l'entrevista, a la noia que remena l'ordinador se li dispara a tot volum un vídeo que acaba d'obrir. Cares de vergonya.

Abans de marxar les demano que s'assegurin d'haver-me fet totes les preguntes i poder anar alleugerint. Ja porto prop de 6 hores allà. Aleshores, tota nerviosa, m'obre la meva llibreta i senyala el text que un amic em va escriure el dia abans de marxar cap Alexandria. Ara fa un any. “iallah iallah ramala!! espero que tornis viu de la intifada!!” va escriure. En una llibreta plena de telèfons importants, targetes personals i comentaris, això és tot el que troben. Em reclamen que els hi tradueixi, que què significa, que perquè no he de tornar viu de ramallah. I mentre provo d'explicar-los que no és més que una cançó de Fermín Muguruza, la seva poca professional alteració va en augment. Creuen haver descobert un cinturó d'explosius aguantant els meus pantalons per unes estúpides línies en una llibreta. Em conviden a tornar a seure a la sala.

Encara passaran diverses hores fins que arribi el tercer i definitiu interrogatori. A mans d'un peculiar oficial de seguretat amb qui acabarem discutint sobre les raons històriques de l'Estat d'Israel o la falta de referents històrics de l'Estat Palestí. Kafkià final d'una jornada en la que el que escriu es va convertir en Bin Laden a les portes de Terra Santa.

Asseguren els entesos que les investigacions a l'aeroport de Tel Aviv son rutinàries. Res estrany. Ara; si un depassa les 5 hores és que alguna cosa hi ha.

Jo me n'hi vaig passar gairebé 10.

PD: Continuarà, perquè això no va ser pas tot....