L'estadi d'Alexandria està considerat, diuen aquí, un dels estadis olímpics més antics del món. Inaugurat els anys 20 amb el nom del rei Fouad representa un suposat homenatge a l'olimpisme. Ho pretenen certificar les seves parets decorades amb motius hel·lènics, les seves columnates victorianes i l'espectacular arc olímpic que el retrata. Fins i tot té una famosa portalada dedicada a la marató. Però d'esport, ben poc, i la bellesa, la que es veu amb una passejada en cotxe pels seus voltants. I és que la bellesa de l'estadi es troba portes enfora donada la seva absurda distribució interna, obra d'un rus, que impedeix una mínima perspectiva del rectangle de joc des de la majoria de seients. Si a això li sumem una pista d'atletisme en pèssimes condicions, la gespa dura i seca, plena de brossa acumulada, tindrem un còctel perfecte per a la millor pràctica esportiva que un pugui imaginar.
Però Egipte, coses de l'esport-que-mai-es-barreja-amb-la-política, és aquest any la seu del Mundial de Futbol sub 20. I això ha convertit Alexandria i el seu estadi en una de les ciutats d'aquest torneig. Avui hi ha partit entre els Emirats Àrabs i Sud-àfrica i els voltants de l'estadi s'han començat a animar hores abans de l'inici. Grups d'escolars vestits amb la bandera cuadricolor dels emirats comencen a desfilar entre grups de policies a cavall que, més que controlar la seguretat, es dediquen a fardar amb els vianants. Uns homes comencen a regalar entrades a tort i a dret. Col·loquen les entrades a les mans dels vianants, fins i tot d'aquells que ni tant sols es plantejaven veure el partit. Ràpidament una corrua de gent s'arremolina al voltant d'aquests curiosos revenedors sense benefici. Son indiscutiblement emiratís. Els delata la seva blanca kandora i la hatta vermella. La típica vestimenta dels EAU. Els petrodòlars paguen, doncs, la claca egípcia, que encantada comença a cantar les meravelles dubaitís abans i tot d'accedir a l'estadi.
A dins l'ambient s'escalfa sols per moment amb la reproducció a la gran pantalla dels millors moments dels campionats anteriors. La gent s'escalfa quan surten imatges dels jugadors egipcis. A la llotja presidencial destacats xeics emiratís esperen l'inici del partit mentre controlen el treball dels seus sicaris. La majoria àrab a l'estadi és aclaparadora. Tan sols una bandera sud-africana sembla trencar la monotonia àrab de l'estadi. Fins i tot apareixen a un dels gols nombrosos grups d'homes vestits amb colors llampants. Groc, verd mostassa, blau cel. Son membres de l'exèrcit. La dèria del Règim Mubarak de que aquest torneig sigui un èxit ha provocat que la majoria d'estadis s'hagin omplert de militars ridículament disfressats que, a més, s'esforcen en provocar que el públic faci la onada fins i tot abans de que comenci el partit.
Però l'animació, que no vindrà de la gespa precisament, corre a càrrec d'un altre grup de personatges. Un ridícul home, vestit amb una gel·laba amb els colors nacionals dels emirats, anima el públic als ritmes sincopats d'una derbuca. La versió egípcia de Manolo el del Bombo, vaja, que substitueix els seus grinyolats crits d'ej-pa-ña per igualment cacofònics crits d'ànims als emirats. Crits que el públic respon com vol. Alguns fan broma i criden que volen feina a Dubai, d'altres tant sols aplaudeixen com bojos i d'altres, que de debò sembla que no saben quin partit han vingut a veure, animen la selecció egípcia entre banderes i cares pintades amb els colors patris del país del Nil. Una animació que durarà tot el partit, amenitzada per moments per curiosos e inexplicables personatges que aniran agitant la claca local. La moral local prohibeix un grup de xeerleaders ensenyant cuixa però un nan amb barba i un grup de tamboriners pretenen suplir, sense massa èxit, l'avorridíssim joc que els adolescents jugadors despleguen sobre el terreny de joc. Més de la meitat de l'estadi prefereix seguir el partit per les pantalles donades les ja comentades excel·lències de l'arquitectura local.
I del futbol pròpiament dit, allò que va succeir en aquella gespa seca i dura, millor ni parlar-ne. Tant sols destacar allò que un dia va dir un tal anònim: que entre futbol i Déu hi ha dues coincidències. La devoció que li professen molts creients i la desconfiança que li professen molts intel·lectuals.
