dilluns, 28 de setembre del 2009

Futbol huwa futbol

L'estadi d'Alexandria està considerat, diuen aquí, un dels estadis olímpics més antics del món. Inaugurat els anys 20 amb el nom del rei Fouad representa un suposat homenatge a l'olimpisme. Ho pretenen certificar les seves parets decorades amb motius hel·lènics, les seves columnates victorianes i l'espectacular arc olímpic que el retrata. Fins i tot té una famosa portalada dedicada a la marató. Però d'esport, ben poc, i la bellesa, la que es veu amb una passejada en cotxe pels seus voltants. I és que la bellesa de l'estadi es troba portes enfora donada la seva absurda distribució interna, obra d'un rus, que impedeix una mínima perspectiva del rectangle de joc des de la majoria de seients. Si a això li sumem una pista d'atletisme en pèssimes condicions, la gespa dura i seca, plena de brossa acumulada, tindrem un còctel perfecte per a la millor pràctica esportiva que un pugui imaginar.

Però Egipte, coses de l'esport-que-mai-es-barreja-amb-la-política, és aquest any la seu del Mundial de Futbol sub 20. I això ha convertit Alexandria i el seu estadi en una de les ciutats d'aquest torneig. Avui hi ha partit entre els Emirats Àrabs i Sud-àfrica i els voltants de l'estadi s'han començat a animar hores abans de l'inici. Grups d'escolars vestits amb la bandera cuadricolor dels emirats comencen a desfilar entre grups de policies a cavall que, més que controlar la seguretat, es dediquen a fardar amb els vianants. Uns homes comencen a regalar entrades a tort i a dret. Col·loquen les entrades a les mans dels vianants, fins i tot d'aquells que ni tant sols es plantejaven veure el partit. Ràpidament una corrua de gent s'arremolina al voltant d'aquests curiosos revenedors sense benefici. Son indiscutiblement emiratís. Els delata la seva blanca kandora i la hatta vermella. La típica vestimenta dels EAU. Els petrodòlars paguen, doncs, la claca egípcia, que encantada comença a cantar les meravelles dubaitís abans i tot d'accedir a l'estadi.

A dins l'ambient s'escalfa sols per moment amb la reproducció a la gran pantalla dels millors moments dels campionats anteriors. La gent s'escalfa quan surten imatges dels jugadors egipcis. A la llotja presidencial destacats xeics emiratís esperen l'inici del partit mentre controlen el treball dels seus sicaris. La majoria àrab a l'estadi és aclaparadora. Tan sols una bandera sud-africana sembla trencar la monotonia àrab de l'estadi. Fins i tot apareixen a un dels gols nombrosos grups d'homes vestits amb colors llampants. Groc, verd mostassa, blau cel. Son membres de l'exèrcit. La dèria del Règim Mubarak de que aquest torneig sigui un èxit ha provocat que la majoria d'estadis s'hagin omplert de militars ridículament disfressats que, a més, s'esforcen en provocar que el públic faci la onada fins i tot abans de que comenci el partit.

Però l'animació, que no vindrà de la gespa precisament, corre a càrrec d'un altre grup de personatges. Un ridícul home, vestit amb una gel·laba amb els colors nacionals dels emirats, anima el públic als ritmes sincopats d'una derbuca. La versió egípcia de Manolo el del Bombo, vaja, que substitueix els seus grinyolats crits d'ej-pa-ña per igualment cacofònics crits d'ànims als emirats. Crits que el públic respon com vol. Alguns fan broma i criden que volen feina a Dubai, d'altres tant sols aplaudeixen com bojos i d'altres, que de debò sembla que no saben quin partit han vingut a veure, animen la selecció egípcia entre banderes i cares pintades amb els colors patris del país del Nil. Una animació que durarà tot el partit, amenitzada per moments per curiosos e inexplicables personatges que aniran agitant la claca local. La moral local prohibeix un grup de xeerleaders ensenyant cuixa però un nan amb barba i un grup de tamboriners pretenen suplir, sense massa èxit, l'avorridíssim joc que els adolescents jugadors despleguen sobre el terreny de joc. Més de la meitat de l'estadi prefereix seguir el partit per les pantalles donades les ja comentades excel·lències de l'arquitectura local.

I del futbol pròpiament dit, allò que va succeir en aquella gespa seca i dura, millor ni parlar-ne. Tant sols destacar allò que un dia va dir un tal anònim: que entre futbol i Déu hi ha dues coincidències. La devoció que li professen molts creients i la desconfiança que li professen molts intel·lectuals.

dissabte, 26 de setembre del 2009

dilluns, 21 de setembre del 2009

Eid mubarak

Kulu sana ua enta teib!saluda el porter dibuixant un inusitat somriure en el seu rostre. Ua enta teib, ya mualem! Respon el fruiter. Sona el timbre de casa: Eid mubarak! saluda el captaire mentre sacseja la pandereta esperant que se li doni la zakat, la caritat islàmica. Una alegria col·lectiva es desprèn pels carrers d'Alexandria aquests dies. 29 dies de dejuni col·lectiu es deixen enrere amb la celebració de l'Eid el fitr, la festivitat de tres dies que marca el fi del mes sagrat de Ramadà.


La festivitat converteix el centre d'Alexandria en un territori comantxe. Joves vinguts d'arreu de la ciutat i comarques setgen els voltants de l'estació de Ramleh. Estrenen roba, com marca la tradició. Gasten absurdament i mecànica les pagues que els pares els han donat perquè els deixin tranquils i amb aquest típic aire d'inconscient impunitat que dóna la adolescència es creuen els reis de la ciutat. Estrangeres incloses, les quals solen ser el més sucós objectiu amb qui gastar la seva àgil verborrea i encara més àgil càmera de 2 megapíxels acoblada a un telèfon de segona generació. Els entorns de la mesquita d'Ibrahim, que dies enrere congregava milers de devots escoltant les sagrades paraules del Corà, avui son improvisades pistes hípiques. Cavalls i mules es lloguen per poques lliures per galopar per allà on dies abans només eren catifes, sandàlies amuntegades i homes lloant la grandesa d'Al·lah.


3 dies que marquen el fi del mes sagrat del dejuni. Un esperat final que no deixa indiferent a ningú. Com Ahmed, el maskherati del barri, que haurà de tornar a buscar feina. Durant cadascun dels 29 dies del Ramadà ha estat despertant el veïnat a quarts de tres de la matinada per a que no oblidessin prendre el sukhur, el darrer àpat abans de l'eixida del sol i l'inici del dejuni. Un dejuni que haurà d'esperar poc més de 330 dies per tornar a aparèixer i encendre de nou les llums dels fanus.

divendres, 18 de setembre del 2009

Ya hawwa Beirut.

Ahmed ven refrescos i patates en una petita botiga amagada als voltants de la Universitat Àrab de Beirut. Atent amablement els seus clients i recita, gairebé com si es tractés del Llibre Sagrat, els preus dels productes cada cop que un client li ho demana. Va arribar a la capital libanesa a finals de la dècada dels 70, forçat per la Guerra Civil, quan aquesta es va cebar amb les muntanyes de Shebaa, d'on era originari. L'any 78 l'exèrcit israelià va executar la Operació Litani, amb la que es va fer amb el control del sud libanès. Ahmed ho recorda amargament. “No em van deixar res” assegura amb la mirada perduda entre les muntanyes de productes de la seva tenda. I mentre enumera el reguitzell de camps on cultivava aliments abans de l'atac sionista afegeix:“m'ho van cremar tot”.


Mentre L'Ahmed segueix enumerant parsimoniosament els preus dels brics de llet o les galetes salades a la seva tenda, a tant sols uns pocs quilòmetres, en ple barri de Gemmayzeh la jove Marie es diverteix amb els seus amics. Però l'aparent llibertat de la jove festa beirutina, entre luxosos ferraris i escots de revista, no deixa veure el rerafons de tot plegat. Mentre la jove Marie intenta flirtejar amb un jove europeu els seus amics no deixaran de treure-li un ull de sobre. No dubtaran de reprendre la jove per barrejar-se amb estrangers, per flirtejar amb un jove no maronita, i faran tot el possible per a que l'europeu marxi, cames ajudeu-me, del luxós local.

Un pèl més enllà es troba la jove maronita Layale, professora d'àrab per a estrangers. Treballa en un centre universitari cristià en plena línia verda, aquella que separava el Beirut cristià del musulmà. Entre edificis que encara ploren la pólvora de les bales incrustades a les seves façanes durant els més de 20 anys de cruenta guerra civil. I mentre els diaris encapçalen el dia amb la escissió del proocidental Front 14 de març de Hariri, Layale explica i lamenta les incongruències del mapa polític libanès. “La gent no té memòria”, assegura. “Tots lluiten pel poder; i prou”. I ens posa l'exemple de la seva mare, qui sempre ha abominat de Hezbolà fins que, recentment, la estratègia política del maronita Michael Aoun ha provocat una aproximació. “Ara la podries veure defensant les virtuts de Nasralah com si res!” assegura.


El jove Munir, membre d'una organització de joves palestins al campament de Xatila, no té cap mena de remordiment en defensar Nasralah i el Partit de Déu (Hezbolah). Xatila, el barri beirutí on viu, es va fer tristament famós l'any 82 per la matança perpetrada per la maronita Falange sota el silenci i suport d'un exèrcit israelià liderat per un tal Ariel Sharon. A Munir li agrada acompanyar estrangers pels estrets, tortuosos i laberíntics carrers del campament. Mostrar els seus secrets. Mostrar les restes del bombardejat edifici on s'amagava Arafat o els secrets del concorregut carrer del mercat, per allà on el falangistes van entrar al campament deixant un riu de sang i morts al seu pas. “La meva tieta va haver de creuar aquest carrer passant per sobre el mar de cadàvers palestins que hi havia” rememora. Però ni tant sols Xatila és avui el que sembla “és un barri més” assegura. “El Palestins ja no hi som majoria, molta gent amb problemes hi ve atreta pels baixos preus”, assegura.


Això no és el que va atreure la gallega Mercedes. “L'amor”, diu, la va dur a Beirut en ple inici de la guerra civil. I entre tocs de queda i bombardejos va forjar el seu matrimoni. I amb tota la sang freda del món treu ferro als anys de Guerra Civil: “Al final eren com els dies de pluja a Galícia. Si al carrer hi havia problemes, et quedaves a casa a esperar a que amainés. Sinó sorties i feies vida normal” assegura abans d'afegir que es va passar la guerra civil “de festa en festa”. “Ho prometo”.


Beirut...La París d'Orient. Un invent francès per uns. Capital d'una província síria per altres. El més complexe dels trencaclosques àrabs per a la majoria.


Ya hawwa Beirut



Foto: Al_Ayn

dimecres, 16 de setembre del 2009

dimecres, 9 de setembre del 2009

Un armeni


Hagop camina pels tortuosos carrers del soc alepí mirant de mostrar els seus secrets. Obvia sense discreció la màgia de les seves mesquites, les quals mira de reüll amb una mica de fàstic dibuixat a la cara. Menys dissimulada és la seva dona Mairan, qui no s'està de bromejar cada cop que una velada es creua pel seu pas, fent ostensibles signes d'acalorament mentre es recol·loca l'escot a lloc.

Hagop i Mairan son armenis, de l'extensa comunitat que pobla Alep. Es calcula que un 30% dels 2 milions i mig d'alepins són d'origen armeni. Tota una barriada ho certifica. Internar-se pels seus carrers és canviar, momentàniament, de país, regió i, fins i tot, continent. L'àrab desapareix, desapareixen els vels i les mesquites es converteixen en esglésies sobrecarregades de creus messiàniques. La seva història és la de l'èxode del seu poble. El que va seguir a la barbàrie del seu genocidi a mans de l'imperi otomà. Hagop mateix és un exemple. Un germà als Estats Units, una germana a París, un cosí a Roma, els avis a Deir Ezzur... ell mateix ha viscut a llocs tan dispars com Atenes, Bulgària o la pròpia Alep; i fins i tot ara, quan sembla instal·lat a la màgica ciutat síria, ho fa només durant 2 mesos cada 6 ja que treballa per una petrolera a Arabia Saudí. “El pitjor lloc del Mòn” assegura amb el despreci amb que sol referir-se als àrabs. Un despreci que es dibuixa al seu rostre i al de tota l'extensa comunitat armeni repartida pel món. I és que els camins de l'èxode armeni també duen a Alexandria. “Hi ha molts armenis al teu país?” pregunta abans d'assegurar-se si “al teu país sou tots cristians?”.

Si algun dia el vostre camí us porta el regal de passejar pels carrers d'Alep, pregunteu pels armenis que allà hi viuen. La hospitalitat dels seus habitants et pot obrir les portes de casa seva cap un tiberi sense precedents on la única pregunta clau a respondre és un “tu també ets cristià, oi?”.


Alep, la ciutat de la llet fresca, حلب.

Foto: Michael Sheridan