Ahua

El jove Ahmed juga a temptar la gravetat amb la seva safata plena de gots amb el cul ple de marro pels carrers d’Ibrahemiya. La mou a dreta i esquerra. Fins i tot la posa perpendicular al terra. Però res. Els gots segueixen inexplicablement imantats al seu company metàl·lic mentre el jove garçon sorteja sots a terra, vells asseguts al mig de la vorera i cotxes aparcats de les formes més inversemblantment possibles.

N’Abdu s’eixuga la suor davant el seu inefable company de treball. Un desballestat calefactor que treballa més de 12 hores per dia i que ja devia escalfar l’aigua del té en els temps de Mehmet Ali i el general Espartero. I mentre serveix l’aigua bullent sobre els gots plens de té segueix escridassant als clients de cada dia. “Ezayek ya besha?!”, “Saba’j al fuul ya efendi!”...

Els clients seuen en taules de mig metre quadrat, xarrupant el seu té mentre deixen passar les hores. De fons, la pel·lícula americana de torn, la sèrie televisiva egípcia del moment o en alguns llocs fins i tot les millors recitacions coràniques. El tictac de fons, un espectacular compàs rítmic, marca la velocitat del cafè. Impulsius colpejos sobre la taula en el cas del dominó, suaus repics del dau sobre la taula del backgamon. Airades discussions sobre les regles del joc, sobre les trampes del senyor Farid o sobre la banalitat més trivial, en la majoria dels casos. Espectadors seguint el desenvolupar del frenètic joc. Fins i tot del més poc emocionant que un s’hagi trobat en sa vida, la tauila. I abans que ningú els expliqui el perill de fumar-se un cigar amb filtre fumen dia rere dia shishes del tabac més negre que un hagi ensumat en sa vida. I veuen passar el temps. Davant la taula del cafè. Sense més. Assaborint cada segon amb més delit del que pipegen la seva sheesha diària.