Un Fiat 127 blanc. Una llauna de sardines amb motor italià. Aquest va ser el primer cotxe de me mare.
Quan es va treure el carnet de conduir, el meu avi li va regalar un dels primers supermini d’importació que es venien a l’Espanya dels 70. I curosa com és la meva mare el cotxe li va durar una eternitat. Quan jo vaig néixer encara el conduïa pels carrers de Vallcarca. Encara que fos un marrec tinc flaixos del seient de darrera d’aquell Fiat.
Un dia el meu germà, amb 17 anys i encara sense llicència, va agafar el 127 i, com no, el va estampar. El cotxe, com a bona capsa de sardines que era, va quedar fet un cromo. I tot i que jo llavors no passava ni dels 4 anys recordo perfectament aquell munt de ferralla al desguàs preparada per reconvertir-se en a-saber-què.
Prop de 20 anys després he tingut un deja vu. Caminant per la nit d’Ibrahemiya m’he tornat a trobar amb ell. Un Fiat 127 blanc. Aparcat al bell mig d’un carrer desèrtic. Descuradament il·luminat per un fanal fent pampallugues. Amb una matrícula europea traient el nas per sota de la llicència egípcia. Com si no hagués passat ni un dia.
Això és la meva Alexandria. Un Fiat 127 blanc. Un Fiat 127 blanc al bell mig d’un carrer qualsevol en una nit com aquesta.
Una nit com aquesta a l’Alexandria del segle XXI.
1 comentari:
Doncs si, jo també vaig anar en aquell cotxe tot i que no recordo el final que expliques, jo tenia 14 anys. Després d'aquell va venir un AX i després el POLO que em sembla que encara viu, no? Jo del 127 recordo una enganxina d'un ànec groc.
Per cert com prepares el dia de demà fora de casa? Primer aniversari a l'estranger, moltes felicitats avançades!!!!!!
Publica un comentari a l'entrada