Gaza a Alexandria

En Mohamed senyala desconsolat el televisor mentre acaba d’amassar una bola més de falafel. Aixeca les mans, dóna voltes al voltant dels clients i no para de repetir lamentacions inintel·ligibles en veu baixa barrejats amb altisonants crits de “shuf, shuf” (mira, mira) senyalant la capsa tonta. Subratlla cadascuna de les paraules que surten impreses sota l’elegant presentadora i encara més les seves xifres. Al Jazeera dóna més de 1 300 morts, evidentment tots palestins i que ells anomenen màrtirs (sha’hiid).

En un país on quasi totes les ànimes miren cap a La Meca 5 cops per dia, en el darrer mes les parabòliques han enfocat cap a Doha, seu de la televisió àrab. Prenent un té a un cafè colonial, comprant aigua a la cantonada o anant a recarregar el mòbil al centre de la ciutat, gairebé sempre el protagonista de fons, amb àrabs embobats al seu curiòs magnetisme al davant, era Al Jazeera. El canal, en una acció entre cínica i brillant, ha apostat fort per la invasió israeliana a Gaza per recuperar el prestigi perdut en el món àrab els darrers temps. Fins i tot han fet córrer per internet la versió copyleft dels vídeos no editats de les seves filmacions, les úniques d’una cadena internacional des del cor de Gaza.

Però en la guerra per l’audiència sembla que tot s’hi val. Amagant qualsevol codi deontològic sota el coixí ha recorregut a la dita de fer de la veritat la primera víctima d’una guerra. O si més no la equitat i la moderació. Com si fos del tot necessari; espectaculars presentacions de غزة تحت النار (Gaza sota el foc), impactants imatges de bombardejos i corprenedores imatges de mares i nens plorant, amb el cap ensangonat, entubats a màquines d’assistència o amb doloroses amputacions que s’han posat a la butxaca la conseqüent exaltació de tot el món arabomusulmà.

Als carrers d'Alexandria, la indignació és desigual. Les parades de bufandes ja han afegit al seu stock la darrera sensació de l’hivern alexandrí, la kufiyya palestina, mentre que als supermercats es destaca en la oferta del mes una bandera palestina amb el lema كلنا فلسطين (Tots som palestins) per 3,95 ginehs, uns 54 cèntims. El diaris obren amb espectaculars desplegables dels bombardejos preguntant-se per l’ús israelí d’armes il·legals i les parets son plenes de cartells mimètics amb fotografies corprenedores i angoixants dels diferents gremis i comitès en solidaritat amb Gaza. Manifestacions quasi diàries han pres els carrers amb major o menor incidència. Fa dos divendres fins a 100 000 persones van sortir al carrer a Alexandria. Centenars de manifestants han estat detinguts i desenes han estat empresonats en un intent del govern Mubarak de que la situació no se li escapés de mare. I és que el segell de la oposició religiosa dels Germans Musulmans, dels que el palestí Hamás neix, està darrera de moltes de les mobilitzacions més importants.

Mentrestant, Mohamed segueix bramant per la barbàrie a Gaza. Es pregunta perquè el seu govern no obre definitivament la frontera de Rafah, quin tracte té el seu govern amb Tel Aviv i què hi feia Livni el dia abans de l’inici de l’atac a El Caire. Torna a senyalar el televisor mentre pronuncia coses inintel·ligibles. Blasma les tropes israelianes que sembla que enfilen el camí de tornada. S’apaga momentàniament el foc sobre Gaza i Mohamed torna a fregir els seus falafels.

Al Jazeera comenta noves xifres, que passen més desapercebudes. Encara que sembli difícil, amb encara més zeros. Algú sap qui s’encarregarà de la reconstrucció? Pregunta de trivial.

Per cert que a primers de gener vam col·laborar amb un article a La directa número 121 sobre les reaccions egípcies a la invasió de Gaza. El podeu llegir aquí.